Què deixem llegir als nens?

Perry NODELMAN, (1997), “Fear of Children’s Literature: What’s Left (or Right) After Theory”, en Sandra L. Becket (ed.), Reflections of Change: Children’s Literature since 1945, Westport, Connecticut: Greenwood Press, 1997, pp. 3-14    por-jpg

Quina por tenen els pares, autors, educadors i editors de la Literatura Infantil? Quina por tenen de la mateixa infància? Perquè hi ha una censura tan evident en aquest gènere? Perquè es limiten els llibres pels nens des de dècades a mons perfectes i històries superficials?

children-photography-summertime-izabela-urbaniak-3aaPaul Hazard va dir, els anys 30, que els nens i els adults són completament diferents (Children and grownups belong to different worlds […] seem of another species) i descriu als més menuts com a innocents i despreocupats (Happy beings, they live in the clouds, playing light-heartedly without a care). No està sol amb aquesta recepció, James Kincaid descriu, més de mig segle després, la infància com a estat de puresa i incapacitat (a kind of purity, an absence and an incapacity, an inability to do), i inclòs avui dia trobem aquesta idea entre els especialistes de la Literatura Infantil. No és d’estranyar que s’ha establert que els infants necessiten unes històries especialment escrites per ells. Nodelman ofereix en l’article una visió revisada de la qüestió.

banned-childrens-booksHi ha un grup de persones (editors, bibliotecaris, professors, pares) que intenten censurar la Literatura Infantil per por de transmetre valors que consideren depravats. Però també aquells que creuen en la llibertat d’expressió saben que la Literatura Infantil, com qualsevol altra literatura, pot enredar els lectors en un pensament ideològic indiscernible. En el cas dels llibres infantils (una literatura escrita d’adults per nens) s’hi afegeix el fet que intenta imposar al lector en una visió de la infància creada des del punt de vista adulta. Els adults reclamen així un poder sobre els infants i els forcen a identificar-se amb aquesta visió repressiva.

Quan Hazard parla d’una literatura que ofereix al lector an intuitive and direct way of knowledge, a simple beauty capable of being perceived immediately, es pot llegir entre línies que és una literatura fàcil de captar, sense enrederaments i superficial. Si ara partim de la premissa que la literatura influeix en el lector, que no s’escriu per un cert públic (com ho aparenten molts escriptors), sinó que es crea aquest públic, ens hem de preguntar en què convertim els infants? Com confirma Kincaid en el llibre Child Loving: The Erotic Child and Victorian Culture, la infància és un estat de buidor sobre la qual un pot construir de qualsevol manera (the emptiness called a child can be constructed any way we like). I Jaqueline Rose dedueix que llavors la imatge de la infància dins dels llibres està construït per tal de persuadir els lectors (If children’s fiction builds an image of the child inside the book, it does so in order to secure the child who is outside the book, the one who does not come so easily within its grasp). Nodelmcg-overlay-imgan concloeix que si els lectors aprenen dels llibres que llegeixen, aprendran a estar orgullosos de la seva immaduresa, inconsciència i irresponsabilitat, aprendran que està bé ser autoindulgent, egocèntric i despreocupat. Ens hauríem de preguntar si aquesta visió del nen està bé?

A partir d’aquesta reflexió remunta la teoria sobre la Literatura Infantil. És evident que s’escriu llibres especials per nens, perquè es diferencien prou dels adults per necessitar una literatura pròpia. I també és evident que són els adults que escriuen aquesta literatura. Si ara l’autor creu que els lectors, és a dir els nens, estan limitats en la seva forma de ser, transfereix aquest pensament als protagonistes dels seus llibres i a la vegada ensenya als nens lectors que ho són. Per tant, si els autors, editors, educadors o pares no permeten la creació i l’ús de llibres que surten dels límits que imposem a la infància, evitem que els nens creixen. El que no podem evitar, ni en la Literatura Infantil, com en qualsevol altra literatura, és el fet, que a través d’ella, es transmet un pensament cultural i ideològic. Però si permetem que llegeixen una gran varietat de llibres amb pensaments culturals i ideològics diferents, els deixem la possibilitat d’escollir.

540_293_resize_20130801_596fdb136e164f3c2953a59a7cdb463d_pngAixò també significa assumir que el nen i la infància és més complex de la que ens imaginem. El psicoanalític Jaques Lacan confirma que hi ha l’estat inconscient i pur de la infància, però aquest s’acaba en el mateix moment que el nen es reconeix en el mirall. Fins llavors no diferencia entre ell mateix i el seu voltant, forma part d’un tot, i està lliure de construccions socioculturals. En la fase mirall, com li diu Lacan, el nen desenvolupa un ego i comença a identificar a si mateix amb la representació dins del mirall. Semblant com els lectors amb la seva imatge de la infància en la Literatura Infantil. Però mentre que els creadors dels llibres pretenen mantenir la innocència en el reflex, en la realitat és just el moment quan acaba.

matildaIdentificar-se significa veure un mateix de dues formes: com l’objecte vist i com la persona que mira. Si donem la possibilitat als lectors de ser l’objecte vist de diverses formes, els oferim diverses possibles formes de ser, des d’on poden provar i decidir ells mateixos com identificar-se. Com a adults hem de lluitar per demostrar els nens el poder d’imposició que té la literatura sobre ells i ensenyar-les a ser crítics. Llegir el món d’aquesta manera és ser d’aquesta manera: dividit, fragmentat i conscient de com ens presentem i que sempre hi ha una altra forma de representar-nos. Llavors la Literatura Infantil perd el seu caire espantós per convertir-se en una font de possibilitats.

Anuncis