L’aprenentatge textual, aritmètic, espacial i temporal amb els àlbums il·lustrats

DURAN, Teresa (2010), “Efectos y afectos derivados de la lectura visual del libro-álbum”, en Teresa Colomer, Bettina Kümmerling-Meibauer i María Cecilia Silva-Díaz (ed), Cruce de miradas: Nuevas aproximaciones al libro-álbum, Caracas: Banco del Libro, 2010

Teresa Duran presenta amb aquest assaig l’ús de l’àlbum il·lustrat com a eina per l’aprenentatge textual, aritmètic, espacial i temporal, coneixements bàsics en l’Era de Comunicació. Segons ella l’àlbum encaixa bé en l’Era Postmoderna “por su peculiar complementaridad interrelacional entre texto e imagen”, com cita a David Lewis. Aquest gènere té una lectura singular, diferent d’altres llibres, que sorgeix de la múltiple lectura que proposa aquesta relació intermedial.
abcAbans d’entrar en la singularitat de la lectura dels àlbums, Duran defineix l’acció de llegir. Llegir, en primer lloc, és l’acte de descodificar signes (visuals, gestuals, fònics, tonals, olfactoris, pictòrics, etc.), però també interpretar-los. Els estudis semiològics fan èmfasi en la diferència entre el potencial d’un signe i el d’un símbol. Un text fa la funció de signe, designa i crea així un pont entre la raó i la realitat, basant-se en la intelegència racional. Una imatge fa la funció de símbol, al·ludeix, i crea així un pont entre l’inconscient i la realitat, basant-se en la intuïció i la intel·ligència emotiva.
Llegir un àlbum dóna espai a la imaginació, però imaginar, com llegir cal ser après. Vigotskii estableix els següents quatre punts sobre la facultat imaginativa:

L’activitat creadora de la imaginació es troba en relació directa amb l’experiència de cada persona
L’experiència pot ser adquirida a través d’altres i per tant no ha de ser personal, potser aliena
Tots els sentiments i emocions poden ser representades en determinades imatges i a la viceversa les imatges provoquen sentiments i emocions en nosaltres
L’edifici erigit per la fantasia pot representar alguna cosa completament nova, no existent, i a l’hora de ser plasmat es converteix en real, en una nova experiència

numerari2Una persona seria imaginativament competent quan pot establir una relació dialèctica entre allò “senyaladament” vist i allò “significativament” vist. Aquesta és la clau perquè els àlbums són més que una tipologia de llibre, és una forma de llegir. Ja que es llegeixen a partir de la simbiosi dels elements de l’àlbum (il·lustració, text, tipografia, format, color, composició, mida, etc.) senyaladament i significativament vist i crea així un diàleg en la ment del lector. No s’ha d’oblidar que la lectura (de qualsevol gènere) sempre crea una dialèctica, però el fet d’afegir-hi un element més en el cas de l’àlbum, canvia aquesta lectura, es converteix en hipertextual.També la lectura d’imatges s’ha d’aprendre. Fa falta un mediador que introdueix al nen en el seu significat. Segon Vincent Jouve la comprensió d’un text, i Duran hi afegeix la comprensió de la imatge, pot basar-se en quatre efectes retòrics:

Analogia: alt grau de similitud entre el text i/o imatge i l’experiència del lector
Apropiació: el lector pot establir nexes de similitud entre el llegit i viscut
Estranyament: la dissimilitud és superior a la similitud
Refutació: el lector rebutja acceptar el text i/o imatge a ser tan diferent de la seva experiència.

espai3El cas ideal seria perdre el refús i convertir tot estrany en una experiència pròpia. Mitjançant de la refutació s’aconsegueix la reafirmació del nostre gust estètic.
Amb l’encreuament de les lleis de Jouve i Vigotskii l’autora ens demostra la dialèctica entre la recepció lectora i la competència imaginativa, que l’àlbum potencia.
Finalment volem afegir els àlbums analitzats per Teresa Duran, segons els quatre enfocaments mencionats.

Abecedaris

abc3Els primers abecedaris que es van publicar eren merament memorístiques, la lletra representava el fonema. Però de seguida foren publicats els primers llibres que associaven el signe alfabètic amb una paraula representativa de forma icònica, l’arbre amb l’a, el baül amb la b, la casa amb la c, etc. Cada època tenia les seves associacions, hi ha, per exemple, un abecedari força interessant de la revolució francesa que associava, per exemple, l’a amb Assamblée Nationale i la j amb Jean Jacques Rousseau. També varien les interpretacions culturals, el que dificulta traduir-los en altres llengües, ja que els noms de les representacions icòniques no coincideixen sempre amb les lletres.
A partir dels anys 80 apareixen les associacions de la forma tipogràfica amb les imatges, així es relaciona la lectura i l’escriptura. Hi trobem exemples com els de Jeff Dean Capital Letters in Dane County (1989), Les mots ont des visages (1999) de Joël Guénoun, ABC (2000) de Gervais i Pittau o Signes de maisons (2003) de Martin Jarrie.

abc6Teresa Duran aporta com a últim exemple l’obra Tout un monde (2000) de Katy Couprie i Antonin Louchard, que desenvolupa la idea de llegir és associar, aportant reguitzells d’associació basant-se en les percepcions sensorials que porten a encadenar una percepció emocional amb una altra. Un exemple seria llet > vaca > prat > prat segat > barba > cactus > etc. És un àlbum amb una riquesa il·lustrativa, més de 400 pàgines amb 250 tècniques diferents, que introdueix els lectors en la lectura semiològica, més que la descodificació textual dels signes alfabètics.

Numeraris

numerari3En aquest apart presenta una sèrie de numeraris (com anomena l’autora aquests àlbums que presenten els números, arrimant-se al nom d’abecedaris) que introdueixen els lectors en els símbols numèrics, en l’aprenentatge de la suma, resta i multiplicació, així com en les lleis físiques.
Little 1 (1962) d’Ann i Paul Rand, introdueixen per primer cop el 0, creant una empatia amb el lector, en els numeraris.
Mouse Count (1991) de Ellen Stoll Walsh, apropa el lector a la comprensió del valor acumulatiu, proposant el conte endavant i enrere dels ratolins que apareixen. Fünfter sein (1997) de Ernst Jandl i Norman Junge, introdueix la resta a través d’un relat de potent impacte emocional. I El misterioso jarrón multiplicador (2005) de Misumasa Anno, juga, com el nom ja diu, amb la multiplicació.
numerari7L’altalena (1961) de Enzo Mari és un exemple de la física visualitzada, que juga amb la forma, la quantitat, la massa, el pes i l’equilibri. En aquesta línia proposa Taro Miura amb Ton (2004), un joc amb la força, el pes i la tracció.
Anne Bertier juga en Chiffres en Tête (2006) amb la tipogràfica i geometria dels números, creant rostres formats per les xifres amb un hàbil plegat de les pàgines.numerari8
Sobretot els exemples de Chiffres en Tête i Tout un monde demostren una forma innovadora i més artística d’introduir els nens en la lectura i comprensió de símbols. Es distancien d’aquests exemplars que van més a la mà de l’ensenyança escolar d’aprendre a llegir i contar, i opten més per l’exploració profunda de les opcions que ofereix el llenguatge visual.

Temps

En la història de l’art el temps ha sigut representat de diferents formes, entre ells la imatge al·legòrica o metàfora visual, com per exemple la Vita brevis o Vita mutandis; la seqüenciació d’imatges successives, com en el còmic; la plasmació visual de l’encreuament congelat entre moment i moviment, conegut com a Moment & Movement; i la potenciació del temps de retenció retinina de la mirada, la màxima explotació de la qual és el cine.

temps5
En el primer exemple podem trobar llibres com L’albero (1973) de Iela Mari, que utilitza el concepte de Vita mutandis i demostra com al pas del temps, d’un any, a través de les quatre estacions i el mateix escenari, un arbre. En la mateixa línia trobem Die Veränderung der Landschaft (1973) de Jörg Müller, que pintava el mateix paisatge cada tres anys. El concepte de la Vita brevis trobem en l’àlbum Roule, ma poule (2003) de Brami i Cachin, que compara el cicle de la vida amb el desenvolupament d’un espectacle circense.
L’ús de la seqüenciació és el més habitual en el gènere i el trobem en quasi tots els àlbums. Un exemple de poesia visual és el pop-up de Katsumi Komagata Blue to blue (1994) on narra l’aventura reproductiva del salmó en un joc d’encunyacions i textures.

temps4

Devine qui fait quoi (1999) de Gerda Muller és un exemple on l’autor combinen el moviment i el moment. La imatge d’escenaris demostren petjades del passat, que permeten al lector seguir el recorregut del protagonista i albirar els animals amb qui s’ha trobat. Així explica en el present allò que ha passat.
Teresa Duran presenta, per acabar, les obres Ado-ka-frè (2002) de Victor, on es pot seguir el recorregut d’una camiseta deportiva des de la fabricació fins al seu reciclatge en una ONG africana, i l’àlbum OVNI (2006) de Lewis Trondheim i Fabrice Parme, un llibre que conta la història íntegra de la humanitat.

Espai

espai ratCom amb el temps tota història transcorre en algun lloc, i normalment diversos llocs seguits. Però Teresa Duran presenta aquests treballs que juguen amb la bidimensionalitat i el format del llibre.
Bruno Munari juga, en Nella nebbia di Milano (1968), amb les textures contraposades del paper vegetal i Canson. Així reconstrueix un viatge des del centre de Milà, cobert per la boira, fins a un circ colorit a la perifèria.
El format reduït del llibre Histoire d’un petite souris fermée dans un livre… (1980) de Monique Félix dóna la versemblança a la història d’una rateta (de mida real) perduda entre les pàgines.
espai2Ann Jonas dona un nou ús al format del llibre en Round Trip (1983). L’escenari es transforma quan el lector gira el llibre 180º. Així explica una història completa d’un viatge d’anada i tornada. Un altre viatge interessant és el que Istvan Banyai proposa en el llibre Zoom (1995) on desenfoca des de la cresta d’un gall fins a un punt indefinit a l’espai.
espai5Una altra forma de transformar l’espai bidimensional en espai real és convertir l’àlbum en un escenari teatral. La representació icònica equival en aquests llibres a la de la representació teatral. Perrine Ruillon narra el diàleg entre l’il·lustrador, que sempre apareix en fotos a la pàgina esquerra, i el seu gargot, dibuixat a la dreta, en el llibre Le petit dessin avec une culotte sur la tête (2001). Aquest últim es queixa de ser mal fet, mentre que el primer no entén gaire que li demana la seva creació. Un altre drama d’aquest format és Oeil pour oeil… (2003) de Nicolas Bianco-Levrin, en el qual un llop s’encara amb el seu reflex de la pàgina oposada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s